Amb el mateix crit que cantava la gran Maria Jiménez (un record per ella i que la terra li siga lleu), l'últim divendres d'agost, després de la vergonya retransmesa en directe de l'assemblea de la Real Federació Espanyola de Futbol, les jugadores de la selecció eixien en tromba en xarxes socials com una pinya a dir que ja estava bé, que ja hi ha prou i totes s'unien al crit de «se acabó».
Rubiales fa temps que hauria d'haver plegat. No tant per les seues històries amb Casillas, Tebas i Piquè, entre d'altres, sinó per ser un masclista, i per tindre uns valors que per a res són els que hauria de fomentar l'esport. Les seues actuacions, el seu protagonisme i les sues declaracions, quan la RFEF i la FIFA van portar competicions a països que no respecten els drets humans, ja donen lloc a moltes disculpes, però el seu paper en el conflicte amb les jugadores de futbol femení, que reclamen un sou mínim per les futbolistes de primera divisió, era motiu suficient per al cessament.
Cal recordar que hi ha jugadores professionals d'una enorme qualitat que van renunciar a anar al Mundial precisament per aquest conflicte i per l'actitud d'aquest senyor i el seu equip. Supose que no cal dir-ho, però no està de més recordar-ho, la imatge que diumenge 20 d'agost que va donar el senyor Rubiales d'Espanya és, senzillament, lamentable. Que un superior (el president de la RFEF) bese sense el seu consentiment a una jugadora de la mateixa organització és un delicte actualment en el nostre país, gràcies a la llei del sols si és si. També va en contra del codi ètic del Consell Superior d'Esports, que entre altres competències té acordar l'activitat i el pressupost de les federacions esportives. A més a més, senzillament, està malament. Ningú ens ha de forçar a que el besem, així de simple.
I a partir d'ací, el masclisme, el despropòsit, la cacofonia, i moltes altres coses que no sé com descriure i que en els darrers dies han passat en aquest país, dona per escriure un llibre. Començantt per una premsa, especialment l'esportiva, que en un primer moment aplaudia i tractava amb tendresa el que era una agressió. Fins i tot hi havia qui ho comparava amb el bes entre Casillas i Carbonero, obviant que ells eren parella. I si prou lamentables han sigut les declaracions i tuits de certa premsa esportiva, també ho va ser el gir que van donar els que defensaven a Rubiales però quan van veure el seu cadàver i es van llançar a criticar, sense fer cap reflexió, el seu discurs de 24 hores abans. És d'un cinisme superlatiu.
Hem pogut veure com la FIFA, la institució que va portar el mundial a Qatar, va suspendre a Rubiales tres mesos. I sols li va costar sis dies fer-ho. Mentre que el Ministeri d'Esport i el Consell Superior d'Esports, qui eren els que havien d'actuar dins del govern, van tardar el mateix temps en, com a molt, elevar al Tribunal Administratiu de l'Esport una petició raonada... en fi, que els han pillat de vacances, perquè aquesta lentitud no s'entén. Estaven esperant que fora la RFEF qui eliminara a Rubiales i així ells no haver de fer res. I clar, menció a banda mereix la resolució del TAD, que sembla que està compost per persones que obvien o desconeixen l'actual legislació espanyola, així com els principis bàsics dels protocols contra l'assetjament sexual.
Enmig d'aquest soroll, quede per l'anàlisi com tota la premsa va publicar que Rubiales dimitiria el divendres 25 d'agost i ho van donar per fet, i com va quedar palès que tota la premsa va ser enganyada. Caldria també analitzar com els membres de l'assemblea de la RFEF que van anar i els que no van anar a dir el que pensaven allà on s'havia de dir. Menció especial per al ministeri fiscal, que va afirmar que ells no podien actuar perquè el delicte va ser fet en Austràlia. Això, tot i que va ser una agressió d'un ciutadà espanyol, contra una ciutadana espanyola, en una competició oficial representant a Espanya. Però divendres després de l'assemblea una fiscal de Madrid traslladava el delicte a l'Audiència Nacional. No deia la fiscalía que podía actuar?
A banda de tot això, els buscadors de posicionament. És cert que en determinades qüestions no et pots quedar al marge, que en certs moments toca ser clar i contundent i no ficar-se de perfil. Aquesta és una d'eixes situacions. I sí, hi ha silencis que són clamorosos i que encara duren. Però també cal fer menció als que busquen posicionament de forma agressiva per a després criticar a qui arriba tard i qui no és prou contundent, mentre critiquen al que ho ha fet i s'obliden del que no diu res. Els que exigeixen posicionaments a equips que no són membres de l'assemblea de la RFEF, però no li pregunten a la casa Reial si continua donant suport a la Federació Espanyola de Futbol o li retirarà el títol de Real mentre estiguen aquests comportaments. Els que volen que diguen coses personatges ultres, però no exigeixen al Ministeri d'Esports, el Consell Superior d'Esports i al TAD celeritat i contundència. Em generen dubtes sobre si sumen o no. Em fa la sensació que en la recerca del like fàcil, hi ha qui dispara cap a tots els costats, sense raonar, o sense saber si això serveix a la causa que estem defensant. I és que la immediatesa i els missatges curts de les xarxes socials poden tenir molta utilitat o ser la nostra pitjor debilitat.
Després de totes aquestes reflexions, sols queda dir que estem amb Jennifer Hermoso i la resta de les jugadores, tant de la selecció com de la lliga Femenina, que l'esport espanyol i especialment el futbol ha de canviar i hem d'arrencar el masclisme de la nostra societat i el nostre esport. Les actituds de Rubiales i tots els que aplaudien no tenen cabuda en una societat que vol ser lliure, justa i igualitària. Que la dimissió de Rubiales és un símbol, però necessita canvis profunds. Que no era ell sinó el masclisme que el defenia i aplaudia. En resum i en dues paraules, a tota eixa gent, cal dir-los ¡Se Acabó!.
