En el passat article vam definir unes nocions bàsiques que hem de tindre clares quan parlem de residus i de la taxa que se’ns ve al damunt. Ja vam deixar clar que tots els partits sabien abans de les eleccions que això anava a passar i, encara així, n’hi va haver, com és el cas del PP de la Begoña Carrasco, que es van posar a prometre baixades d’impostos que no anaven a poder fer, enganyant als seus votants.
Encara que tots sabien que aquesta taxa estava en camí, la inacció ha sigut clamorosa. Ara que arriba el moment de la veritat, tot és tirar-se la culpa uns als altres i plorar dient que «jo no volia pujar aquesta taxa, però m’obliguen». I ací, uns li tiren la culpa a Europa i als maleïts ecologistes, altres a Pedro Sánchez, altres al govern municipal de torn. La veritat és que tots menteixen i, alhora, podrien tindre una part de raó si acceptaren les responsabilitats o parlaren del tema que ens ocupa, o que ens obliguen, que és com fem una fiscalitat verda i justa. Però, davant d’eixa responsabilitat, prefereixen no fer res, culpar a la resta i fer pagar a la ciutadania, entre intenten esquivar el mal electoral.
Una irresponsabilitat que constata que tenim massa governants que no estan preparats per enfrontar els reptes que tenim davant l’emergència climàtica i que ja vam explicar en l’article anterior. Recordem: cadascú de nosaltres generem 455 kg de residus a l’any. Dient simplement que «Europa m’obliga a posar-te una taxa» no solucionarem el problema.
La responsabilitat és d’Europa
Primer que res, recordem que la Unió Europea no està governada per éssers mitològics: si no que són eurodiputats i eurodiputades que triem els ciutadans i comissaris europeus que provenen dels governs dels diferents estats els que prenen les decisions. En altres paraules, el bipartidisme governa Europa i, si Europa t’obliga, segurament haurà sigut cosa del Partit Popular Europeu.
Segon, Europa no obliga a la Sra. Carrasco a pujar 100 € el rebut del fem. Europa dona unes directrius que, de fet, van en la direcció contrària. Europa planteja reduir al 10% els residus que acaben en abocadors el 2035. També indica que qui més contamina més ha de pagar, i fixa els percentatges de recollida selectiva que les ciutats han d’assolir abans d’enviar els residus a les plantes de tractament: un 55% el 2025 (un objectiu que no complirem) i un 65% el 2035. Europa, en definitiva, insisteix que la ciutadania ha de pagar aquesta despesa seguint el principi de «qui contamina paga», no tots per igual.
Ara bé, Europa no diu mai que això s’haja de fer amb una taxa municipal. Podria ser autonòmica o estatal. Per exemple, l’Estat podria cobrar una quantitat addicional per cada producte venut i transferir aquests recursos als ajuntaments per finançar la recollida i el tractament dels residus. Així, qui més consumeix, més paga. Pot semblar una bogeria, però ja ocorre amb els SCRAP d’Ecoembes i Ecovidrio: quan comprem un envàs o un recipient de vidre, paguem una quantitat que va a parar a aquestes empreses per gestionar els residus generats.
Per acabar aquest punt, cal recordar que Europa no legisla sobre els governs, només dona indicacions i planteja objectius. Qui ha de fer-los realitat i decidir el com són els estats i governs locals. I, per cert, la directiva europea sobre gestió de residus és del 2008 i es va revisar el 2018. És a dir, fa 16 anys que existeix.
La culpa és de Pedro Sánchez
Com hem dit, la Unió Europea dona directrius, però és el govern central qui ha de fer la llei i aplicar-la al Regne d’Espanya. Aquest procés, conegut com a transposició de directiva, es va concretar amb l’aprovació de la Llei 7/2022, de residus i sòls contaminants, l’abril del 2022.
Ara bé, aquesta llei tampoc diu que s’haja de cobrar més pel rebut. Diu que s’han de crear mecanismes de pagament per generació, incentivar el reciclatge i bonificar-lo, i analitzar si les empreses i les PIMEs tenen estratègies de residu zero. Per tant, eixe «m’obliguen a pujar-vos el rebut» no és completament cert: com es fa i a qui s’aplica queda en mans dels municipis.
El govern central podria haver fet més: facilitar inversions, cobrar directament pels productes i transferir recursos als ajuntaments, o implantar un sistema de devolució i retorn d’envasos (SDDR), com el que funciona en altres països europeus. Però, en lloc d’això, es manté l’SCRAP d’Ecoembes, molt qüestionat.
També és cert, com diu l’actual regidor de residus del PP a l’Ajuntament de Castelló, que un canvi d’aquesta magnitud necessita temps. Parlem d’un canvi d’hàbits que afecta la vida diària de les persones i els contractes de recollida, que són a llarg termini. Dos anys són insuficients per implementar-lo.
Ara bé, també cal recordar que la directiva europea és del 2008. Durant 10 anys, amb M.Rajoy a la Moncloa, no es va fer res. Un senyor que no s’aclareix amb un tap de botella i que es va fiar del seu cosí quan li va dir que l’emergència climàtica no existia. A més, les repeticions electorals de Rajoy i Sánchez tampoc van ajudar.
La culpa de l’Ajuntament
Pel que fa als ajuntaments, hi ha excuses, i moltes: que haurien d’haver legislat abans, que necessiten més inversions, més temps, o que falten polítiques com el SDDR. Però la realitat és que la majoria dels alcaldes han passat del tema o l’han encarat tard. Amb algunes excepcions (Vistabella, les Alqueries la passada legislatura o Castelló també en la passada), la gran majoria han anat massa a poc a poc, han sigut víctimes d’errors anteriors, o estan prenent decisions que són simples pegats.
Hi ha alcaldes que sembla que no són conscients que governar una ciutat no és només desfilar i fer-se fotos. També implica prendre decisions sobre on situar les escoles, les empreses i els parcs, com ens movem per la ciutat, on han d’estar els carrils bici (si és que hi són), garantir el subministrament d’aigua, mantenir els carrers nets i assegurar la recollida del fem.
Moltes alcaldies no volen enfrontar el repte dels residus, tot i que aquest suposa entre el 10% i el 15% del pressupost municipal. Alguns ajuntaments han fet passos tímids que hauran d’evolucionar si volem reduir significativament la generació de fem.
I ara què fem?
Arribats a aquest punt, la pregunta del milió: què hem de fer? Hi ha diverses possibilitats segons la realitat de cada municipi. Però jo ho tinc clar, i això és el que estàvem treballant a Compromís abans que la dreta ho aturara o directament desballestara el que havíem fet i que tractarem a l’últim article.
