Amb aquest tercer article arribem al punt final. Després de tot el que hem analitzat, com podem reduir residus i pagar menys en la taxa del fem? El primer pas és conéixer els nostres residus. Sí, conéixer la nostra "merda": qui la genera, quin tipus de residus són, com els arrepleguem, com els separem, on els tractem, on acaben, quant ens costa gestionar-los i si ho paguem tot de manera equitativa. També cal entendre què diuen les ordenances municipals: podem obligar la gent a reciclar? La pujada de taxes provocarà rebuig? Tenim prou recursos? Funciona l’educació ambiental? Podem accedir a inversions externes o depenem exclusivament del veïnat? I, sobretot, què diu la legislació?
Conéixer totes aquestes qüestions —moltes ja explicades en els articles anteriors— ens ajudarà a trobar el camí correcte. De fet, aquest camí ja està escrit i aprovat pel Ple de Castelló mitjançant una moció presentada per Compromís i aprovada per unanimitat. L'objectiu que ens marquen és clar: reduir els residus que acaben a l’abocador. Aquesta reducció significativa pot permetre una disminució del cost de recollida, tractament i abocament, la qual cosa es traduiria en una rebaixa del 25%-35% del "tasazo" proposat per Begoña Carrasco.
Cal saber que de les 70.852 tones de residus que va generar la ciutat de Castelló de la Plana l’any 2023, segurament una tercera part era matèria orgànica. Malgrat això, no vam arribar a reciclar ni un 5% d’aquesta fracció. És a dir, una gran part del que podria haver-se transformat en compost i tindre una segona vida va acabar en abocadors. També cal saber que el 80% del veïnat de Castelló està d’acord amb reciclar l’orgànica, però el fet d’haver de tindre un altre poal a casa, canviar els seus hàbits o no comptar amb incentius fa que molta gent desistisca. Aquesta falta de pràctica explica la gran diferència entre el desig de reciclar i el que realment es recicla.
També cal destacar que el cost de gestionar una tona d’orgànica per part de l’empresa de gestió de residus, RECIPLASA, és prou inferior al que ens cobren per una tona de fem convencional; de fet, és gairebé la meitat. A més, el fem orgànic ben separat es pot transformar íntegrament en compost, que pot utilitzar-se per recuperar la fertilitat del sòl, tant des d’un punt de vista agrícola com per a projectes de reforestació. Aquestes iniciatives podrien ajudar-nos a combatre problemes com la desertificació i la sequera, dos reptes importants en el nostre territori.
Així mateix, és important saber que qui recicla l’orgànica també sol reciclar envasos i vidre, la qual cosa redueix significativament els residus que acaben en el contenidor de fem convencional. En aquest sentit, reciclar l’orgànica és una porta d’entrada a una millor separació dels residus en general. Un altre punt que cal tindre en compte és que la ciutat de Castelló ja ha pagat més de tres milions d’euros a la Generalitat Valenciana en concepte d’impost d’abocament. Aquests diners, segons els plans del Botànic, haurien de revertir-se en els municipis per ajudar-los a millorar la recollida de residus i reduir-ne els costos.
Per últim, cal saber que l’ordenança de residus de l’Ajuntament de Castelló —no la fiscal, sinó la que regula què es pot fer i quines conseqüències hi ha si no es compleix— data de l’any 1978. Aquesta normativa, evidentment obsoleta, no s’adapta a les necessitats actuals. També cal recordar que les empreses tenen l’obligació de gestionar els residus que generen i que es consideren industrials, una categoria que dona peu a moltes interpretacions. En qualsevol cas, aquests residus no haurien de barrejar-se amb els fems domèstics que gestiona l’Ajuntament i que paguem entre totes i tots.
Per millorar aquesta situació, cal actualitzar l’ordenança de residus. És necessària una normativa moderna que permeta identificar i sancionar els infractors, alhora que incentive les empreses amb certificats "residu zero". També caldria promocionar el reciclatge de l’orgànica amb mesures com el tancament dels contenidors marrons, de manera que només puguen utilitzar-los les persones amb targeta ciutadana identificativa. Per obtindre aquesta targeta, seria imprescindible que la ciutadania haja participat en un curs d’educació ambiental. La implementació d’aquest sistema tindria un cost aproximat d’un milió i mig d’euros. A això cal sumar-hi la necessitat de comptar amb suficients educadors ambientals per formar les 60.000 famílies de Castelló. Aquesta inversió podria finançar-se mitjançant un conveni amb la Generalitat perquè els 3 milions d’euros ja pagats en impostos d’abocament retornen a la ciutat.
També cal revisar les ordenances fiscals per proposar bonificacions de més del 40% a les persones que reciclen correctament. A més, és fonamental impulsar altres iniciatives, com el reciclatge de roba, el desenvolupament d’un pla consorciat d’ecoparcs amb bonificacions per al seu ús i campanyes de seguiment, motivació, recompensa i, si cal, sanció per als infractors. Si apliquem aquestes mesures, podrem assolir una separació del 65% dels residus en origen, un pas significatiu per fer front als reptes del canvi climàtic.
Tot i que no és una solució definitiva —perquè el món és finit i no podem continuar amb el model "usar i tirar"—, és un avanç important cap a una gestió més sostenible i responsable dels recursos. Per superar aquests desafiaments, cal que tots —polítics, societat civil, empreses, educadors ambientals i la Policia Local— remem en la mateixa direcció. Castelló pot i ha de liderar aquest canvi cap a un futur més verd i sostenible.
