Vull començar aquest article amb un record per a Pau Donés, el motiu del títol que porta aquest article. La vida és urgent i, d'acord amb la teoria del psicòleg humanista Abraham, els essers humans tenim una sèrie de necessitats per a tindre una vida plena. Maslow projecta gràficament la seua teoria en una piràmide composta per 5 escalons. Al primer es troben les necessitats fisiològiques, que són les més bàsiques i vitals per a la supervivència. Inclouen qüestions com l'aire, l'aigua, el menjar i el somni. Sense aquestes necessitats satisfetes, és quasi impossible concentrar-se en qualsevol altra cosa (ni, pràcticament, sobreviure). Al segon, les necessitats de seguretat. Una vegada que les nostres necessitats fisiològiques estan satisfetes, segons la piràmide de Maslow, busquem seguretat i estabilitat. Això pot manifestar-se com a seguretat física, financera o emocional. En aquest nivell, les persones busquen crear un ambient estable i predictible en les seues vides. Amb les necessitats bàsiques i de seguretat cobertes, en el següent nivell les persones tracten d'establir connexions socials i afectives. Això inclou amistats, relacions familiars i amoroses. Es tracta del desig de pertànyer i ser acceptat per un grup o una comunitat. Al quart nivell estan les necessitats de reconeixement. Aquest nivell es refereix a la necessitat d'autoestima i el reconeixement dels altres. Les persones volen sentir-se valorades i respectades, i això sovint es manifesta en la cerca d'èxit i en l'obtenció d'assoliments. Per últim, en l'últim nivell de la piràmide trobem l'autorealització.
És el desig d'aconseguir el nostre màxim potencial i ser la millor versió de nosaltres mateixos. És una cerca constant de creixement personal i desenvolupament.
Malgrat els governs de l'odi i la vergonya que tenim tant al nostre ajuntament com al nostre País Valencià, viure és urgent. Però no es pot viure sense un habitatge, sense una seguretat física, sense un descans, una alimentació i tot allò que et done tindre una llar.
Tenim un problema d'un temps a ara, perquè Castelló és la huitena capital de província espanyola on més puja el preu de l'habitatge en l'últim any, on el lloguer està arribant a nivells molt alts i no pareix que vaja a baixar, afectant la gran majoria de ciutadans i especialment als joves, a les classes treballadores i a les famílies en situació de vulnerabilitat. La problemàtica en l'accés a l'habitatge va més enllà dels joves en requerir-se ingressos mínims de fins a 2.100 euros per a arrendar. S'ha d'abordar no només com un repte econòmic, sinó com a qüestió de drets humans i justícia social. Perquè només una de cada deu ofertes de lloguer a Castelló està per davall dels 500 euros.
Els preus del lloguer no paren de pujar i accedir a un habitatge és inassumible, i per a fer front a aquesta situació no tenim governs capaços de lluitar contra un sistema que prioritza l'especulació immobiliària sobre les necessitats bàsiques de la ciutadania. En aquest context, l'arrendador es veu obligat a destinar més de la meitat dels seus ingressos al pagament del lloguer, el que sovint fa que les necessitats essencials no es puguen cobrir com puguen ser l'alimentació i la salut. La gent s'ha tirat al carrer per tal de demanar una regulació efectiva de mercat llogater. Volem lleis que implementen i limiten l'augment de preus i es promoguen els habitatges assequibles. No pot ser, que ser llogater siga un ofici, perquè aquí és on comença l'especulació.
A banda d'això, cal incrementar la inversió d'habitatge públic i fer cooperatives d'habitatges sostenibles, com ja tenen exemples en altres països, que garanteixen d'aquesta manera un accés equitatiu a un dret fonamental. Al remat el que es demana no és res més a viure en dignitat. Enfortir la protecció dels inquilins no sols és un acte de justícia, sinó una inversió en la cohesió social. L'inquilí ha de tindre polítiques de protecció, que incloguen un suport contra els desnonaments injustos. És un acte de justícia, crear un marc legal que aglutine la precarietat que sofreixen molts inquilins, que es deu en la major part a la falta de drets laborals i a la incertesa econòmica.
Un altre meló que s'ha d'obrir dins de l'habitatge és el paper de l'accés a l'habitatge en la lluita contra la desigualtat. Castelló paga ja el lloguer a preus previs a l'esclat del 'boom' immobiliari: 664 euros per 80 m2. La crisi del lloguer fa més i més gran la bretxa entre rics i pobres, i sense una intervenció política, molts joves es veuran obligats a abandonar les seues ciutats d'origen a la recerca de millors oportunitats, perpetuant així un cicle de despoblació en àrees rurals i xicotetes localitats. És fàcil per aquell que ho vulga entendre, és fonamental promoure una cultura de l'habitatge que prioritze el benestar de les persones sobre el lucre empresarial. Hem de qüestionar el model de desenvolupament que s'ha imposat en les últimes dècades, on l'habitatge s'ha convertit en un mer actiu financer. L'habitatge ha de ser vist com un bé social, un dret que ha de ser garantit per a tots.
