Aurora Alcázar ens conta l'experiència del seu fill amb autisme i la problemàtica amb Conselleria
A.K.Herrando/ Castellón Información
Arnau Llop és el primer vila-realenc amb assistent personal. Aurora Alcázar, sa mare, ens conta la seua experiència i com és d’important difondre la labor d’aquesta figura que tan important és per les persones amb diversitat funcional.
L’assistent personal és un xic o xica que supleix aquelles deficiències de la persona amb diversitat funcional i l’ajuda a tindre una vida més autònoma i independent de la família. No tots els assistents fan les mateixes tasques, ja que depén de la persona. N’hi ha persones dependents, però que no tenen cap problema en alçar-se, dutxar-se o dinar assoles i n’hi ha persones amb, per exemple, danys cerebrals o que van en cadira de rodes que necessiten més col·laboració com la higiene personal.
Aurora reconeix que les diferències des de la seua arribada son “molt notables”. Tenen la sort que l’assistent personal i el seu fill tenen la mateixa edat la qual cosa els permet compartir interessos comuns i oci. A més, l’ajuda en la inserció laboral que esta portant el seu fill en la feina que fa en els Museus de Vila-real. També és rellevant en els objectius d’independència que té Arnau i en la vida que ell tria. Una vida molt pareguda a la majoria dels joves que tenen un treball i autonomia de la família.
L’arribada de l’assistent personal a les seues vides va ser “tota una casualitat”, ja que no disposen de borsa de treball per part dels Ajuntaments i la recerca recau en ells. Després d’un parell d’experiències van trobar a Àngel, un jove que comparteix eixe “feeling” necessari per a passar tantes hores al dia amb Arnau. I és que, tal com assegura Aurora, en aquest cas no és necessari tindre un currículum excepcional sinó uns interessos en comú.
Els requisits de l’assistent no són altres que ser una persona empàtica, amb ganes d’acceptar a l’altra persona tal com és i ajudar-lo en aquelles qüestions que facen falta. “Els assistents no han de ser educadors de ningú, han d’acompanyar en el seu creixement personal” afirma Aurora.
Aquestes figures, segons estableix el decret de Conselleria, poden acompanyar a les persones en diversitat funcional en dos trams d’edat. Des que són menuts en les escoles facilitant les tasques educatives (PATI) i a partir dels 18 anys. I és que, en la vida adulta la situació es complica quan finalitzen l’educació escolar al cap de 21 anys i si no tenen centres de dia “han de quedar-se en casa sense fer res”.
La funció de la família també és molt rellevant perquè encara que els assistents treballen per la persona en diversitat funcional, és en la família en qui recau la tasca de recerca, contractació, cura en caps de setmana, ensenyar a l’assistent tot el que han de conéixer per fer la seua feina… Però a més, a més tal com denuncia Aurora: “són les famílies les que estan fent-se càrrecde les despeses econòmiques que suposa la contractació de l’assistent. Des de la gestoria fins als pagaments”. I és que, Conselleria ha tardat 5 mesos a proporcionar l’ajuda econòmica en la família d’Arnau i més de 10 mesos en altres famílies que han hagut de demanar préstecs personals per fer-se càrrec de la situació. El que implica que aquells amb més recursos tindran millor qualitat de vida, ja que “totes les famílies no poden assolir ixes despeses cada mes”.
Una problemàtica que complica encara més que totes les persones amb diversitat funcional puguen comptar amb un assistent personal que els acompanye i ajude a tindre la vida que ells mateixos volen viure. Per això és més important que mai conscienciar e informar sobre les persones amb autisme i comprendre les seues característiques i necessitats amb educació entre professionals com sanitaris, treballadors socials, policies…
