Opinión de Domingo Vicent.
Fa alguns anys, massa, els vila-realencs teníem unes expectatives de futur. Havíem conegut com el nostre poble havia anat creixent, evolucionant, com passava de la taronja a la rajoleta, com augmentava el seu atractiu per a la resta d’espanyols, i també d’estrangers, que veient tant al nostre poble com a la nostra província una terra d’oportunitats.
Dins d’eixe ambient positiu ens trobàvem un creixement demogràfic que no impedia que l’atur en la nostra ciutat fóra testimonial, i que feia que Vila-real es retroalimentara com un lloc d’oportunitats. Tot aquest ambient va portar a que les dotacions augmentaren i aparegueren nous col·legis, un d’ells un públic amb l’anglès, un nou institut, un hospital comarcal, o una piscina coberta entre altres coses. Per arrodonir-ho tot el nostre benvolgut Villarreal CF arribava a Primera Divisió.
Semblava que tot era possible, les qualitats que una comunitat llauradora duia gravades a foc, com l’esforç, el treball, la constància o la prudència, s’anaven traduint en un poble que com diu el càntic “no li faltava de res”.
Però tant Vila-real, com la província de Castelló on també estaven arrelats eixos valors, no estan dins d’una bombolla, i després de l’arribada de l’euro i el crèdit fàcil les persones ens vam contagiar d’un optimisme sense fre i els polítics van buscar cada vegada més protagonisme, res millor per aconseguir-ho que projectes faraònics amb cap mesura i amb els diners dels veïns del moment i, el que es pitjor, del futur.
Així van començar a aparèixer a la nostra ciutat projectes ‘estranys’, com una remodelació milionària de la Plaça Major, un projecte d’un nou cementeri que es va quedar en res més que un ‘empastre’ al mig del terme, cobrir la piscina de l’Ermita, una zona comercial on anava a vindre Ikea i Hipercor, una ‘Ciudad del Azulejo’, una biblioteca sense llibres, un Centre de Tecnificació desmesurat, una ‘mega’ urbanització de la zona del Madrigal. La cosa ja començava a fer olor.
Junt a aquestes iniciatives els vila-realencs sentíem parlar d’altres més necessàries com la Ronda Sudoest, un nou col·lector, l’Escola Oficial d’Idiomes o un quart institut. I veiem com altres havien caigut en l’oblit, apartades per l’especulació i els somnis de grandesa, com l’Estació Intermodal.
Tant l’explosió de la bombolla immobiliària com la proliferació de casos de corrupció a la Comunitat Valenciana van deixar en cuirs als valencians i als vila-realencs. I els somnis es van esfumar, deixant darrere tot un seguit d’empastres.
Prompte farà sis anys que van canviar de Govern a Vila-real i dos que ho vam fer a la Comunitat Valenciana. I la frustració comença a aparèixer. Al nostre poble semblava que la situació podia estar un poc controlada, però al final res de res, els proveïdors cobraven i cobren tard, i els compromisos de gasto no han parat de créixer, i al final ens han pujat els impostos quasi un 10 per cent. A la GVA es va agilitzar el tema de la dependència, però el seny ha sigut flor d’un dia. Ara tenim un Govern autonòmic més preocupat per atacar la llibertat e igualtat de les famílies, imposant l’adoctrinament a les aules i eliminant projectes plurilingües per a instaurar una immersió lingüística camuflada. Dels barracons, no obstant, res de res.
Mentrestant veiem com l’Escola Oficial d’Idiomes passarà a la història com un somni frustrat més dels vila-realencs, com en l’Estació Intermodal el tren ens podria passar de llarg, res se sap del quart institut ni de millorar les condicions de les instal·lacions educatives, i vorem com i quan arriba la Ronda Sudoest. De moment, res de res.
