Les excavacions realitzades en el jaciment de Sant Gregori a Borriana han revelat que la vil·la marítima estava especialitzada en viticultura. L'equip d'investigació, coordinat per l'Aula d'Arqueologia Mediterrània de la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb el Museu Arqueològic de Borriana, ha identificat estructures de producció de vi (cella vinaria) i parcel·les de terreny que eren explotacions agrícoles vinícoles (fundus). Atesa la importància de les troballes, l'Ajuntament de Borriana i el Museu Arqueològic de la ciutat treballen per incloure aquests terrenys en el projecte de museïtzació i valorització del jaciment.
Encara no s'hi han trobat les sales de premsatge (torculares), però sí àrees de magatzematge, a més d'altres dependències annexes possiblement de treball i habitatge.
Són edificis que tenen una posició aïllada i adopten una orientació est-oest, protegint-se així de l'acumulació de la humitat al nord i de l'excessiva insolació al sud. També s'hi han identificat petjades arqueològiques de cultiu de la vinya, en concret trinxeres de plantació (aquest tipus de plantació seria el sulcus esmentat per Columel·la i Plini) associades amb estructures vinculades a la vinificació, com les restes d'un gran magatzem.
A la Hispània romana s'han trobat restes de magatzems, però tan sols uns pocs exemples de trinxeres amb evidències de plantació de vinya en el litoral gallec, Badajoz, la Badia de Cadis o Huelva. A Sant Gregori s'han documentat, fins a l'actualitat, en excel·lent estat de conservació, deu trinxeres paral·leles amb una orientació nord-est-sud-oest. Les trinxeres formen línies contínues que permetrien la plantació de diversos ceps en el seu interior. En línies generals, la seua amplària mitjana varia d'1,1 m a 1,3 m i la seua distància entre els eixos varia entre 2,5 m i 3 m.
Una qüestió important que es planteja és la de la situació de la vinya de Sant Gregori, un espai assolellat i obert, al costat d'una zona pantanosa (palus). Se sap pels escriptors Columel·la i Plini que, durant l'Antiguitat, els pantans pontins i els marenys de Ravenna, a Itàlia, van donar vinyes florents gràcies a les operacions de drenatge. Els resultats preliminars de la investigació s'han donat a conèixer en la monografia «Between the land and the sea: on villae maritimae in the Roman West», que ha sigut editada per Scienze e Lettere (Roma) en 2024.
La vil·la de Sant Gregori està situada a uns 75 metres de la costa de Borriana (per això és considerada marítima) i les seues construccions estan datades entre el canvi d'era i el segle IV d. C. En els seus més de 15.000 m² d'extensió s'han documentat una sèrie d'ambients, com ara estructures productives, d'emmagatzematge, sales calefactades destinades a banys i habitatges. La seua extensió és superior a la mitjana de les vil·les costaneres excavades a la província romana Tarraconense, la superfície de les quals supera els 10.000 m².
El territori en què està emplaçada estava vinculat, en època romana, al municipi romà de Saguntum i se sap per les troballes produïdes en diferents excavacions arqueològiques que en les zones planes s'havien projectat vil·les que van funcionar com a grans finques d'explotació agrícola dedicades al cultiu de la vinya i l'elaboració del vi. A Saguntum, el comerç del vi suposadament va començar a ser important a partir de l'emperador August i almenys fins al segle II d. C., perquè alguns passatges de la literatura llatina del segle II d. C., concretament de Frontó i Juvenal, semblen confirmar que en aquesta centúria el vi saguntí era un producte bastant popular a Roma.
Una vintena d'estudiants de les universitats de Castelló, València, Potsdam i Macerata van participar a finals del mes d'octubre en la tercera edició del Curs Internacional d'Arqueologia i Cultures del Mediterrani Antic, en el qual han realitzat treball de camp a la vil·la de Sant Gregori, una activitat organitzada per l'Aula d'Arqueologia Mediterrània de l'UJI amb la col·laboració del Museu Arqueològic de Borriana i les universitats de Potsdam (Alemanya) i Macerata (Itàlia).
Als laboratoris del Museu, l'estudiantat ha pogut conèixer de primera mà els materials extrets en l'excavació arqueològica, i el procés de documentació fins al moment previ a la seua restauració i exposició. Així mateix, ha participat directament en la validació de l'aplicació de realitat augmentada ARChaeoUrn, desenvolupada en el marc del projecte ArchaeoPills (Face to face with practical archaeological training in higher education), finançat pel programa Erasmus+, que permet seguir els passos per a excavar una urna funerària fins a arribar als ossos incinerats i materials de l'aixovar funerari del seu interior.
